"¿Existe algún modo de olvidar definitivamente? ¿De poner los recuerdos bajo llave? ¿Es posible evitar un sentimiento, un pensamiento, un reflejo de aquello que algún día llegaste a vivir en tu propia piel? Siempre he creído queu no de los peores dilemas se encuentra entre: intentar olvidar o intentarlo una vez más. Hoy creo que no existe dilema posible porque no existe ningún error en seguir aquello que sientes, creo que lo incorrecto sería pretender governar un sentimiento a través de la razón. Nunca funciona." 

Quan miro enrere, gairebé han passat tres anys des del dia en què vaig conèixer la persona més especial amb la que, de moment, m'he creuat en aquesta vida. No hi ha paraules per descriure les sensacions que em van inundar des del primer moment. Tranquil·litat, alegria, pau... Amb el temps, aquestes sensacions es van fer cada cop més presents i es van transformar en sentiments. Sentiments inaguantables, sentiments perforadors, inevitables. Em vaig trobar en el pitjor dels casos, el de la por. Por a perdre allò que has arribat a estimar, por al distanciament o al rebuig. Però era massa tard. Estava plena de sentiments. 

És increïble com la realitat ens pot enganyar; pots creure no tenir res i, en realitat, tenir-ho tot. Tenir algú que t'escolta, que et protegeix i et consola. Algú que calma l'huracà de sentiments. Algú que et mira els ulls i pot paralitzar el teu món. Algú que aconsegueix salvar-te, fins i tot de tu mateixa. Quan de veritat perds aquesta persona, quan de veritat ja no tens res d'ella, la realitat se t'estavella a la cara i et consumeix. Et sents perduda i penses que ningú podrà ocupar el seu lloc; tot i que amb el pas dels dies et dius a tu mateixa que trobaràs algú millor, en poc temps, aviat. 

La cruel realitat és que no trobes a ningú mínimament semblant, mínimament millor. Busques en altres persones el que ell et va donar, el que ell et va fer sentir. Busques el somriure entre les llàgrimes, busques la sensació de pertànyer a algú, de tenir un lloc; però no trobes res d'això. Amb el temps, t'adones de què no és possible passar pàgina quan tu vols, que no tot és qüestió d'actitud. Hi ha coses que una actitud no pot canviar. Una actitud no pot modificar com et sents, no et pot fer oblidar la sensació que tenies quan et mirava, quan t'abraçava, quan era aprop teu. 

En aquest moment t'adones de què faries qualsevol cosa per tenir aquesta persona aprop teu, qualsevol. T'equivoques perquè no ho vols admetre, perquè tens por de dir la veritat i que aquest cop sí que et rebutgin. T'equivoques pel teu egoisme; perquè t'inunden sentiments massa tristos i només obtens una esperança d'allò que et dona aquesta persona. T'equivoques fins al punt d'allunyar completament a aquella persona de tu, fins al punt de què no queda ni rastre d'allò que solia ser i, per primer cop, això t'enfonsa però no et destrueix perquè ho comprens tot de cop.

Quan realment has perdut el que vols, quan ja no ho tens mínimament a l'abast, quan ja ha marxat, te n'adones de què tot el que havies de fer era compartir els seus somriures, no sempre els teus. Comprens que un nosaltres és la unió d'un tu i d'un jo. Entens que l'alegria d'aquella persona és un motiu més pel que vols lluitar cada dia. Quan realment ho has perdut, te n'adones de què és estimar però sovint ja és massa tard. 

Quan allò que estimes ha marxat, t'adones de què tot el que ha fet per tu és estimar-te. T'ha provocat somriures, t'ha fet feliç, t'ha protegit, t'ha il·luminat la mirada, ha complert petits somnis, t'ha fet sentir viva i t'ha estimat però ja no ho fa; perquè tu mateixa et vas encarregar de decepcionar-lo i d'acabar amb qualsevol esperança. 

Simplement espero que el temps no acabi amb l'esperança i no haver perdut la oportunitat de fer-te somriure perquè, ara per ara, compartir moments i somriures és tot el que vull. Tenir la força per lluitar sempre per allò que sento, per allò que em fa feliç; veure't feliç. Tenir la força per estimar de veritat, per superar les fronteres del orgull i del egoisme. Espero, algun dia, poder-te explicar tot el que sento sense espantar-te. Espero que algun dia sàpigues que mai ningú ha significat tant com tu ho fas per mi. 

"En ese instante deseé retroceder en el tiempo y revivir cada momento con él. Otra sonrisa secreta, otra sonrisa compartida. Otro beso ardoroso. Encontrarlo a él había sido como encontrar a alguien que no sabía que andaba buscando. Y ahora se estaba marchando demasiado pronto."

Now I can honestly say I don't want anyobe but you. 

"Se viaja no para buscar el destino sino para huir de donde se parte." 

-Miguel de Unamuno

¿Qué harías si pudieras huir a cualquier parte, a cualquier lugar? ¿Lo dejarías todo? ¿Te marcharías? ¿Dejarías a tus amigos, a tu família, a la gente que quieres? 

Personalmente, no me importaría dejarlo todo y marchar. Cruzar nuevas fronteras, alejarme de mi hogar, transformarme en nuevas culturas y ambiantes. Dejar atrás una buena temporada, o una mala. No me importaría abrir mi mente y dejarme seducir por nuevos colores, por nuevos olores o paisajes. 

A veces pienso en los beneficios de huir de la monotonía de una vida sedentaria, cotidiana. No necesariamente huir de una mala racha, aunque también podría ser. A veces empezar en un nuevo lugar es todo lo que deseo, un lugar donde los errores no pesen y donde nadie conozca tu historia. No me enorgullezco de mis errores, tampoco me arrepiento. Sólo pienso que es más fácil superar una etapa de tu vida cuando la cierras por un buen tiempo y no la tocas, no creo que esas cosas se cierren por si solas.  

La distancia con tu vida diaria te ayuda a reordenar tus pensamientos, priorizar tus objetivos y a conocerte a ti mismo. Sí, me refiero a viajar sólo. A viajar únicamente con una mochila. A dejarlo todo. A dejar los recuerdos: esa camiseta regalada, ese Ipod lleno de música, ese libro de amor que tanto has releído. Estar lejos de todo aquello que te hace ser como eres, que te limita. Miedo, problemas, prisas o presiones. Viajar sin miedo de perder un tren, de no llegar. 

"El alma del hombre tiene que recuperar la pasión de la aventura y no esperar a que se la sirvan en la pantalla de un televisor o en las salas de un cinematógrafo."

Tener la certeza de que nadie te espera, para bien o para mal. Atravesar fronteras sin prisas y que si no dejan cruzar te des media vuelta y te vayas por donde has venido. Sin que importe ni cómo ni cuando. Que pensar lo que te apetece comer sea tu mayor problema y que tropezar te ayude a avanzar más de lo que lo harías con tres pasos. Conocer nuevas personas. Ver la sonrisa de la gente, llegar a su espiritu a través de la mirada, sentirte despreocupado. Afrontar las dificultades, no problemas, a tu propio ritmo. Crecer, hacerte mayor, madurar. 

A veces no se viaja para huir, pero todos buscamos escapar de gran parte de nuestros problemas cotidianos cuando nos marchamos. Deseamos no pensar en lo que tenemos por hacer, disfrutar del momento y sentir que la vida es totalmente simple. ¿Quién rechazaría entonces emprender una vida libre y llena de nuevas experiencias? ¿Quién rechazaría el verdadero sentido de vivir? Porque vivimos para experimentar, para soñar, para respirar; para, simplemente, atravesar todas las etapas de nuestra vida con una máxima satisfacción, para que el día que tu vida se termine no te arrepientas de que no te queden más días en este mundo. Para tener paz. Felicidad. 

"Un viaje de mil millas comienza con el primer paso."